Filed under: Fotografía | Etiquetas: Crítica, Denuncia, exposición, Fotografía, minas
12 de Febrer del 2008. La sala CCCB del Macba es torna a convertir en una exposició de fotografia. Aquest cop l’encarregada de omplir la sala és Vides Minades, un recull de imatges sobre les persones afectades per la problemàtica de com unes mines antipersones, ensorrades anys ençà, segueixen amenaçant als habitants de països als quals guerra encara els fa ombra. Barcelona és la nova parada d’aquesta exposició itinerant.
El local és un espai peculiar. Un passadís ens guia per els seus compartiments contigus, il·luminats per la dirigida llum dels focus senyalant intencionadament les fotografies.
Una sala central es converteix en una improvisada sala de cinema, equipada amb pufs per a la comoditat del espectador. En aquest racó es projecta contínuament un documental presentat per el propi fotògraf, on els protagonistes son els mateixos que més tard centraran la atenció del reportatge fotogràfic de Gervasio Sánchez. Aquest vídeo ens mostra la vessant més humana dels personatges, la vida quotidiana d’unes persones que superen dia a dia l’obstacle que ha una edat molt jove van haver de superar: ser mutilats per una mina antipersones.
Es recomanable començar la exposició per aquest punt, d’aquesta manera veurem amb uns altres ulls a Sofia Elface, una jove mare de dos fills, habitant de Moçambic i mutilada als onze anys, Sokheurm Man, un jove solidaritzat amb la missió d’ajuda a les víctimes de les mines i mutilat als 13 anys d’edat i a Adis Smajic, un Bosnià que viu una bonica història d’amor, tot i estar desfigurat des dels 13 anys d’edat.
Sota l’expectativa d’un públic sorprenentment jove, Gervasio Sánchez ens porta a un viatge per els sentiments, no amb recursos fàcils com mostrar fotografies que tan sols es poden mirar entre els dits mentre el cobreixes els ulls amb les mans, sinó mostrant des de la perspectiva més natural els efectes que les mines tenen sobre la vida de les persones.
Si seguim l’itinerari expressament marcat pel passadís, arribem a un últim compartiment que culmina amb un mural de fotografies, una veritable galeria de persones mutilades. Tots apareixen en el mateix pla i amb el nom i edat i lloc de mutilació. Finalment i per descarregar l’odi que se’ns ha anat generant, contemplem una mostra de la tipologia de mines que hi ha, organitzades per origen de producció.
L’escàs públic assistent, la majoria estudiants, marxen de la sala sense dirigir ni una sola paraula…i es que tenen molt que debatre amb la seva moralitat.
Amb la exposició la sala CCCB segueix mostrant la seva posició com capdavantera en la mostra de cultura a la ciutat de Barcelona, la mateixa cultura que necessita la seva ciutadania, que insisteix en demostrar amb la seva poca participació que ampliar horitzons de la seva ment no és la seva primera opció d’oci.
La fotografía está en un momento de debate. Con el nacimiento de la fotografia digital, todo el mundo se ha lanzado a probar de introducirse en este mundo. Incluso hay personas que compran cámaras reflex digitales y se disponen a lanzar númerosas fotografias, eso si, siempre a modo automático. El problema de la fotografia es que gracias a la sezillez que se presenta con el progreso digital, todo el mundo se siente fotógrafo. Por tener unas nociones básicas, se siente con suficiente capacidad para creer ser un experto. No basta con eso. Como para ser escritor no basta con tener un buen ordenador y saber la lengua.
Que prueben de usar una cámara de gran formato, cuyo manejo precisa de mucho más que habiliad y un buen manual.
Un genio de este tipo de cámara fue Thomas Michael Alleman.
Esta es mi fotografía preferida, pero animo a que entréis en su web y exploréis un poco más.
Momento es una palabra que en si deja muchas dudas de su propio significado. Según el diccionario es una porción tiempo muy breve. Etimológicamente momento proviene de cuando los romanos median el peso con una balanza, se sabia el peso en el instante en que la aguja quedaba en medio, equiparando los pesos con el material a medir. Ese punto medio, se llamaba momento.
Para mi “momento”, es ambigua, pero en si es una de las mejores palabras existentes. Momento siempre marca un instante especial.
La fotografía se basa en esencia en el momento. La fotografía no solo es un impulso humano de plasmar aquello que consideramos bello. La fotografía va más allá de una expresión más del ser humano. Cuando una cámara fotográfica dispara, lo que pretende es captar un momento, un instante. Con esa imagen, se puede recrear aquello efímero en una eternidad. Congelar lo especial.
Pentti Sammallahti es muy consciente de ello. Sammallahti es un fotógrafo Finlandés que controla con las manos lo que sus ojos ven. En sus obras suele transmitir la magia de lo común. Escondido tras la escala de grises, nos ofrece una galería de imágenes aparentemente sencillas, pero que despiertan la sensibilidad del receptor. Una de sus temáticas más recurrentes es la vida, reflejada en los animales. En casi todas sus obras aparece un animal, pero en pocas ocasiones ocupa un plano preponderante en el cuadro. Parece algo muy normal, pero cuando te paras a mirar la composición, te das cuenta que no sabes si lo que transmite es solemnidad o plenitud.
Su trabajo está compuesto por imágenes aparentemente sencillas pero que a su vez trasmiten un sin fin de sensaciones.
Mi fotografía preferida es una representación exacta de lo que intentaba explicar con momento. En ella podemos ver el instante justo en la que una rana asoma su cabeza del agua de un lago. La imagen esta compuesta por una diagonal que rompe, de alguna manera inexplicable, la tranquilidad que lo que nos muestra.
Filed under: Audiovisual | Etiquetas: Audiovisual, Crítica, Denuncia, documental, Fotografía, web
http://mediastorm.org/ és una plataforma virtual amb l’objectiu de difondre documentals de projectes socials que no es publiquen normalment per altres mitjans. La metodologia de la pàgina és ben senzilla. Al entrar a la pàgina se’ns ofereix diverses opcions a veure i al clicar a una d’aquestes s’obra un menú a dalt on podem escollir entre la varietat de temàtiques que hi ha. Aquesta gamma es va renovant amb el pas del temps, substituint uns reportatges per uns altres. Les peces fan una fusió entre el fotoperiodisme, la interactivitat, la animació d’àudio i vídeo i tot amb una bona dosis de compromís social. .
1976 és un fotomuntatge musical des del que viatgem per la quotidianitat de Cuba, un país on el comunisme l’ha inundat de propaganda i marginalitat. Vull destacar aquest vídeo ja que m’ha impactat que, en el mateix espai on podem veure documentals sobre la drogoaddicció, el tràfic il·legal de pells i altres temes menys impactants, trobem un videoclip utilitzat per a la difusió de la cançó de RJD2: 1976. Tot hi així no és un videoclip comú ja que en ell hi ha incorporat el rigor social que caracteritza la pàgina. Gracies al vídeo ens traslladem als barris de Cuba. Veiem com es mescla la més pura urbanització amb les terres del camp. Amb la ja típica felicitat cubana, els personatges del vídeo ens mostren la seva constant lluita per a viure dignament entre la marginalitat a la que viuen. El vídeo ens mostra aquesta fusió entre vida diària i lluita constant sense deixar de banda que estem a Cuba, seu de la manipulació política amb exagerat propagandisme. El més impactant de les imatges, però, són la capacitat de tridimencionalitat que tenen. T’absorbeixen d’una manera inexplicable i quant entres en una escena, aquesta canvia per complet amb una magnífica transició i et trobes envoltat per un altre espai.
Entre els personatges hi podem veure tant nens, treballadors de la construcció, camperols que suen per tirar endavant l’alimentació, la rutina diària de homes i dones que viuen als guetos o inclús una dona en el dia del seu casament. El color és infinitament perfecte. La perfecta medició de la llum, la intensitat de la tonalitat de colors i el contrast en el punt just fan que les imatges tinguin un encant inexpressable.
No és una obra impactant, no et fereix la sensibilitat, no et fa plorar, però s’ha de reconèixer el gran mèrit de crear una obra així, capaç de fer que puguis veure la peça una vegada redera d’una altre sense que això suposi cap tipus d’esgotament.
Com a conclusió dir que tot i estar integrat juntament amb la canço de 1976, la lletra parla sobre l’encant d’estabul (morena i amb ulls negres), però fàcilment es podria adaptar amb les imatges que veiem, a Cuba.
Mis fotógrafos favoritos:
Katie Baum
Sebastiao Salgado
Steve McCurry
Gaylen Morgan
Tom Chambers
Julie Blackman
Cuarto Acto 