Cuarto Acto

12 de Febrer del 2008. La sala CCCB del Macba es torna a convertir en una exposició de fotografia. Aquest cop l’encarregada de omplir la sala és Vides Minades, un recull de imatges sobre les persones afectades per la problemàtica de com unes mines antipersones, ensorrades anys ençà, segueixen amenaçant als habitants de països als quals guerra encara els fa ombra. Barcelona és la nova parada d’aquesta exposició itinerant.

El local és un espai peculiar. Un passadís ens guia per els seus compartiments contigus, il·luminats per la dirigida llum dels focus senyalant intencionadament les fotografies.

Una sala central es converteix en una improvisada sala de cinema, equipada amb pufs per a la comoditat del espectador. En aquest racó es projecta contínuament un documental presentat per el propi fotògraf, on els protagonistes son els mateixos que més tard centraran la atenció del reportatge fotogràfic de Gervasio Sánchez. Aquest vídeo ens mostra la vessant més humana dels personatges, la vida quotidiana d’unes persones que superen dia a dia l’obstacle que ha una edat molt jove van haver de superar: ser mutilats per una mina antipersones.

Es recomanable començar la exposició per aquest punt, d’aquesta manera veurem amb uns altres ulls a Sofia Elface, una jove mare de dos fills, habitant de Moçambic i mutilada als onze anys, Sokheurm Man, un jove solidaritzat amb la missió d’ajuda a les víctimes de les mines i mutilat als 13 anys d’edat i a Adis Smajic, un Bosnià que viu una bonica història d’amor, tot i estar desfigurat des dels 13 anys d’edat.

Sota l’expectativa d’un públic sorprenentment jove, Gervasio Sánchez ens porta a un viatge per els sentiments, no amb recursos fàcils com mostrar fotografies que tan sols es poden mirar entre els dits mentre el cobreixes els ulls amb les mans, sinó mostrant des de la perspectiva més natural els efectes que les mines tenen sobre la vida de les persones.

Si seguim l’itinerari expressament marcat pel passadís, arribem a un últim compartiment que culmina amb un mural de fotografies, una veritable galeria de persones mutilades.   Tots apareixen en el mateix pla i amb el nom i edat i lloc de mutilació. Finalment i per descarregar l’odi que se’ns ha anat generant, contemplem una mostra de la tipologia de mines que hi ha, organitzades per origen de producció.

L’escàs públic assistent, la majoria estudiants, marxen de la sala sense dirigir ni una sola paraula…i es que tenen molt que debatre amb la seva moralitat.

Amb la exposició la sala CCCB segueix mostrant la seva posició com capdavantera en la mostra de cultura a la ciutat de Barcelona, la mateixa cultura que necessita la seva ciutadania, que insisteix en demostrar amb la seva poca participació que ampliar horitzons de la seva ment no és la seva primera opció d’oci.