Avui és Sant Jordi. Avui milers de persones s’han intercanviat una rosa per un llibre els més clàssics, o un llibre per cadascun, a més d’una rosa per ella els més modernitzats. Avui milers de persones s’han passejat per les rambles de la seva ciutat i han llegit nombrosos títols d’obres. Avui, jo vull posar un fragment d’un llibre que em va encantar: Cartas de una desconocida, de Stefan Zweig.
“Me tomaste en tus brazos. De nuevo pasé contigo toda una noche encantadora; pero tampoco en la desnudez de mi cuerpo me conociste. Me abandoné dichosa a tus caricias y pude comprobar que tu amorosa fogosidad no establecía ninguna diferencia entre una verdadera amada y una mujer cualquiera; comprobé que te brindabas con pródiga abundancia de tu ser. ¡Fuiste tan cariñoso, tan tierno para mí, a quien habías encontrado en un lugar de recreo nocturno; tan distinguido y al mismo tiempo tan sencillo! Otra vez, ciega de felicidad, sentí la dualidad de tu persona, tu pasión intelectual y sexual que desde niña me había intrigado. Jamás he conocido en ningún hombre tanta ternura una tan grande explosión de su intimidad, apagada, sin embargo, después de un olvido infinito y casi inhumano. Pero también yo me olvidé. ¿Quién era yo en la oscuridad a tu lado? ¿Era la niña ardiente de otra época, era la madre de tu hijo, o era una extraña? ¡Ah, todo me resultaba tan familiar, tan ya vivido y al mismo tiempo tan nuevo en aquella apasionada noche! Recé porque nunca terminase.”
Archivado en: Fotografía | Etiquetas: Crítica, Denuncia, exposición, Fotografía, minas
12 de Febrer del 2008. La sala CCCB del Macba es torna a convertir en una exposició de fotografia. Aquest cop l’encarregada de omplir la sala és Vides Minades, un recull de imatges sobre les persones afectades per la problemàtica de com unes mines antipersones, ensorrades anys ençà, segueixen amenaçant als habitants de països als quals guerra encara els fa ombra. Barcelona és la nova parada d’aquesta exposició itinerant.
El local és un espai peculiar. Un passadís ens guia per els seus compartiments contigus, il·luminats per la dirigida llum dels focus senyalant intencionadament les fotografies.
Una sala central es converteix en una improvisada sala de cinema, equipada amb pufs per a la comoditat del espectador. En aquest racó es projecta contínuament un documental presentat per el propi fotògraf, on els protagonistes son els mateixos que més tard centraran la atenció del reportatge fotogràfic de Gervasio Sánchez. Aquest vídeo ens mostra la vessant més humana dels personatges, la vida quotidiana d’unes persones que superen dia a dia l’obstacle que ha una edat molt jove van haver de superar: ser mutilats per una mina antipersones.
Es recomanable començar la exposició per aquest punt, d’aquesta manera veurem amb uns altres ulls a Sofia Elface, una jove mare de dos fills, habitant de Moçambic i mutilada als onze anys, Sokheurm Man, un jove solidaritzat amb la missió d’ajuda a les víctimes de les mines i mutilat als 13 anys d’edat i a Adis Smajic, un Bosnià que viu una bonica història d’amor, tot i estar desfigurat des dels 13 anys d’edat.
Sota l’expectativa d’un públic sorprenentment jove, Gervasio Sánchez ens porta a un viatge per els sentiments, no amb recursos fàcils com mostrar fotografies que tan sols es poden mirar entre els dits mentre el cobreixes els ulls amb les mans, sinó mostrant des de la perspectiva més natural els efectes que les mines tenen sobre la vida de les persones.
Si seguim l’itinerari expressament marcat pel passadís, arribem a un últim compartiment que culmina amb un mural de fotografies, una veritable galeria de persones mutilades. Tots apareixen en el mateix pla i amb el nom i edat i lloc de mutilació. Finalment i per descarregar l’odi que se’ns ha anat generant, contemplem una mostra de la tipologia de mines que hi ha, organitzades per origen de producció.
L’escàs públic assistent, la majoria estudiants, marxen de la sala sense dirigir ni una sola paraula…i es que tenen molt que debatre amb la seva moralitat.
Amb la exposició la sala CCCB segueix mostrant la seva posició com capdavantera en la mostra de cultura a la ciutat de Barcelona, la mateixa cultura que necessita la seva ciutadania, que insisteix en demostrar amb la seva poca participació que ampliar horitzons de la seva ment no és la seva primera opció d’oci.
Veintisiete museos de Barcelona abren gratuitamente la noche del 16 de mayo
En conmemoración al Día Internacional de los Museos, Barcelona se sumó a la iniciativa llevada a cabo en otros puntos europeos de abrir algunos museos de la ciudad, 26 concretamente, de forma gratuita entre las 19h y la 1h, ofreciendo además una completa programación con conciertos, espectáculos de pequeño formato, conferencias, recitales de poesía, performances, entre otras actividades. Al acto también se sumaron 42 galerías de arte. Esta celebración está promovida por el Consejo de Europa en la que participan más de 2000 centros de 40 países. En Berlín se celebra desde hace más de una década y dos veces al año. Desde la capital alemana, la fórmula se ha extendido de forma imparable, aunque ha tardado en llegar a Barcelona. Busca aproximarse al número de actividades de las ciudades pioneras, y sobre todo, acercar los museos a los ciudadanos.
Convertir en una fiesta la experiencia de visitar museos es una buena manera de poner la cultura, la historia y la ciencia a disposición de toda la ciudadanía. Lo demuestran las colas de hasta dos horas que vivieron los museos barceloneses, donde miles de personas abarrotaban las puertas.
Otra de las propuestas por parte del ayuntamiento de Barcelona para proporcionar un acceso libre y asequible a sus ciudadanos y visitantes, es la apertura de los museos municipales de manera gratuita todos los domingos de 15h a 20h. Hasta el momento se podía acceder gratuitamente a estos la mañana del primer domingo de mes. De esta manera, la alternativa para aquel sector sensible al precio de los museos deja de ser tan limitado y tiene como objetivo que se extienda entre la población promoviendo una mayor concurrencia.
Los once museos que por el momento se unen a esta propuesta son el de Ciencias Naturales de el Jardín Botánico, el Museo de Historia de la Ciudad, el Palacio de la Virreina, el Museo de la Cerámica, el Frederic Marès, el Museo Etnológico, el Museo Picasso, el DHub, el Barbier-Mueller d’Art Precolombino y el Museo de la Música
La globalització de la cultura es pot veure, per exemple, en l’increment incipient de productes asiàtics en els últims quinze anys, en particular els japonesos, que reben en occident un entusiasme que supera tota expectativa; no hi ha dubte en que l’orient està de moda (ja no tan sols a nivell de productes mediàtics, sinó també pel que fa a la ideologia/forma de ser/cuina/cultura/moda/estètica/etc.). Es pot apel·lar a la constància històrica de l’interès europeu per l’orient – ja des dels segles XV i XVI hi havia certa fascinació per Asia, territoris misteriosos i inèdits (els viatges de Marco Polo i John de Mandeville en son testimoni), però no ha sigut fins molt recentment que els reals productes d’aquella zona han irrumpit plenament en el mercat occidental, gairebé envaït; el cas més flagrant són les sèries i còmics, que han substituit bastant la producció local, ens n’em apropiat de forma ràpida i acceptada (l’anime japonès es veu en 70 països del món, in un 60% de la programació televisiva mundial és japonesa – dades extretes de http://www.jef.or.jp/journal/jef_contents_free.asp?c=3131 ).
El ràpid accés (cada cop més ràpid) dels medias japonesos en territoris occidental fa veritable por, especialment si analitzem històricament el procés d’aculturació. A Europa no va ser fins els anys 90, realment, que els productes mediàtics japonesos van fer calada; en els anys anteriors, la cultura japonesa es coneixia principalment a través de vagues filosofies sobre el tarannà asiàtic (simbologies, perspectives) i a partir dels aficionats a les diferents disciplines artístiques (els cinèfils coneixien el cinema, els lectors la literatura, els aficionats a la música, tal), pero no hi havia una aglomeració de productes tal – i això que els còmics i els mangues ja existien des dels 50. Però va ser a través de la televisió, de l’animació i dels videojocs que van entrar en massa dins la nostra societat.
La cultura pop japonesa sorgeix intrínsicament d’unes arrels molt tradicionals del seu país d’orígen, fet que porta a molts europeus a caçar tan sols part del missatge, en part a causa de dubtoses adaptacions i d’una mentalitat diferent (un bon exemple es Takeshi’s Castle/Humor Amarillo, programa absolutament modificat i bastarditzat per les cadenes nordamericanes i europees / de la mateixa manera, és impossible que els europeus comprenguem els motius i comportament dels personatges en diversos films japonesos, ja siguin d’acció real (Kitano) o d’animació (alguns Ghiblis)); va haver un punt en què l’exotisme pel japó va passar a ser una massificació, i avui dia es pot argumentar en què la “secció” japonesa de la cultura local/europea està més que consolidada, ens l’hem apropiada d’una manera molt ràpida i sense apenes oposició (tot i el fàstic de molts de cara al otaku-isme creixent). I en alguns casos, fins i tot el producte nord-americà ha causat conflicte a Japó (penso en la controversia al respecte de The Lion King de Disney, la qual van acusar de copiar-se d’una serie d’animació japonesa, Kimba, degut a similituds). Per suposat, la japonesa és una globalització centrada principalment en països del primer món – no podria repercutir de la mateixa manera en països pobres, on l’apropiació seria molt diferent.
Per què? Si fa no fa, per criteris econòmics (en el tercer món no sempre es poden permetre consoles, dvds, o comics, ja que son cars), per la qual cosa és una globalització bastant centrada en el primer món: això és pot lligar amb les diferents formes de poder i com aquestes faciliten més o menys l’entrada del producte dins del païs; els europeus tenen capacitat per a la distribució d’aquest producte, mentre que els tercermundistes no.
Si miramos des de las encuestas que se realizan des de los medios de comunicación, la preocupación por la muerte siempre figura como uno de los temas predominantes en la sociedad. La certeza de que el paso por el mundo es efímero, ha hecho que el hombre siempre este obsesionado con la muerte, tanto es así que ya desde tiempos remotos se ha manifestado esta preocupación mediante ritos y símbolos.
La representación de la muerte siempre ha estado ligada con el arte. Las primeras representaciones de arte en la historia los encontramos con motivos funerarios como son los menhir y los dolmen. En el arte levantino prehistórico encontramos otras muestras, como hombres yacientes en el suelo con flechas clavadas o imagenes que representan ejecuciones. Con la evolución de la sociedad también evolucionava el arte, pero la muerte seguia siendo uno de los temas más recurrentes. Entre las obras más distinguidas de la historia del arte, encontramos un gran número que está de alguna manera relacionada directamente con la defunción. En la época clásica podemos ver, por ejemplo, edificios majestuosos que su función era dar honor a los dioses para ser protegidos de la muerte. A la vez nos han dejado grandilocuentes esculturas que representaban crueles maneras de fallecer narradas por la mitología, como la imagen de unas serpientes devorando a Laocoonte y a sus hijos. La importancia de la muerte en el arte y la vida del antiguo Egipto es manifiesta. El arte siempre ha ido unido a la religión y de hecho, la representación de la muerte de Cristo ha sido de gran inspiración para artistas de todos los tiempos. Todas las religiones han dado alguna solución al problema de la muerte. La mayor parte de ellas no se avienen a aceptar la muerte como un simple proceso biológico o bien la cesación de todo proceso; debe explicarse su significado en la vida.
Es posible que no existan representaciones tan crudas del morir (y del vivir) como las barrocas y sobre todo las del barroco español. Lo común en ellas es su obsesión por los descarnados vivientes y por el tiempo. El artista barroco trata de representar la brevedad de la vida, su caducidad, la vana esperanza de la eternidad en este mundo material.
Con el siglo XX la muerte ha tomado una variante más social. Esto lo podemos ver en las obras de Goya, dónde se nos expone ejecuciones, o en el famoso Guernica de Picasso.
La fotografía está en un momento de debate. Con el nacimiento de la fotografia digital, todo el mundo se ha lanzado a probar de introducirse en este mundo. Incluso hay personas que compran cámaras reflex digitales y se disponen a lanzar númerosas fotografias, eso si, siempre a modo automático. El problema de la fotografia es que gracias a la sezillez que se presenta con el progreso digital, todo el mundo se siente fotógrafo. Por tener unas nociones básicas, se siente con suficiente capacidad para creer ser un experto. No basta con eso. Como para ser escritor no basta con tener un buen ordenador y saber la lengua.
Que prueben de usar una cámara de gran formato, cuyo manejo precisa de mucho más que habiliad y un buen manual.
Un genio de este tipo de cámara fue Thomas Michael Alleman.
Esta es mi fotografía preferida, pero animo a que entréis en su web y exploréis un poco más.
Momento es una palabra que en si deja muchas dudas de su propio significado. Según el diccionario es una porción tiempo muy breve. Etimológicamente momento proviene de cuando los romanos median el peso con una balanza, se sabia el peso en el instante en que la aguja quedaba en medio, equiparando los pesos con el material a medir. Ese punto medio, se llamaba momento.
Para mi “momento”, es ambigua, pero en si es una de las mejores palabras existentes. Momento siempre marca un instante especial.
La fotografía se basa en esencia en el momento. La fotografía no solo es un impulso humano de plasmar aquello que consideramos bello. La fotografía va más allá de una expresión más del ser humano. Cuando una cámara fotográfica dispara, lo que pretende es captar un momento, un instante. Con esa imagen, se puede recrear aquello efímero en una eternidad. Congelar lo especial.
Pentti Sammallahti es muy consciente de ello. Sammallahti es un fotógrafo Finlandés que controla con las manos lo que sus ojos ven. En sus obras suele transmitir la magia de lo común. Escondido tras la escala de grises, nos ofrece una galería de imágenes aparentemente sencillas, pero que despiertan la sensibilidad del receptor. Una de sus temáticas más recurrentes es la vida, reflejada en los animales. En casi todas sus obras aparece un animal, pero en pocas ocasiones ocupa un plano preponderante en el cuadro. Parece algo muy normal, pero cuando te paras a mirar la composición, te das cuenta que no sabes si lo que transmite es solemnidad o plenitud.
Su trabajo está compuesto por imágenes aparentemente sencillas pero que a su vez trasmiten un sin fin de sensaciones.
Mi fotografía preferida es una representación exacta de lo que intentaba explicar con momento. En ella podemos ver el instante justo en la que una rana asoma su cabeza del agua de un lago. La imagen esta compuesta por una diagonal que rompe, de alguna manera inexplicable, la tranquilidad que lo que nos muestra.
La plantada del Dimoni
El divendres 1 de Maig, amb la plantada del dimoni, es va donar tret inicial de les festes de Maig de Badalona, la festivitat més important de la ciutat del Barcelonès. Tot i ser una celebració que dura tot el mes, les activitats principals es centren a la setmana que envolta el 10 de Maig, la nit de Sant Anastasi, moment indicat per celebrar l’acte més important: la Cremada del dimoni. La Generalitat va declarar la Cremada festa d’interès turístic el 1991. A més, enguany, les Festes de Maig – Cremada del Dimoni és una de les 100 candidates a ser un dels 10 tresors del patrimoni cultural immaterial de Catalunya i Andorra.
La Cremada i els focs
Diumenge va arribar amb l’expectativa de l’acte central de les festes de Maig: La cremada del dimoni. A partir de les 19h centenars de persones abarrotaven la rambla de Badalona, passatge situat davant del mar i allotjament tradicional del Dimoni. Aquest any la figura principal de les festes de Maig lluïa una imatge còmica fent “honor” als temps de crisi, vestit tan sols amb un barril i pujat sobre d’un porc (probablement amb grip). La hora s’acostava i els diferents elements festius desfilaven per la rambla per fer ressò del moment especial que estava per venir. Així, les colles de diables de la població, algunes de col·laboradores i agrupacions musicals municipals, donaven el toc sonor al moment. L’hora s’acostava i cada cop s’hi podia respirar menys, a causa de la falta d’oxigen per la acumulació de persones per metre quadrat. Espai vital zero. Tanmateix, els dos establiments de Frankfurt de la població, curiosament anomenats Vallès, també s’omplia de fidels, que afamats s’anaven perdent els primers minuts de l’acte. I per fi una flama de foc culminava amb el nerviosisme dels organitzadors de la Festa Major i il·luminava els ulls dels assistents. El dimoni cremava acompanyat pels dimoniets construïts per les diferents escoles de la ciutat. Amb la foguera encara encesa començaven els focs artificials, que dibuixaven figures de tots colors al cel badaloní. Un cop finalitzat, els primers impacients deixaven el carrer, i un grup de batucada acompanyava als que no volien abandonar la festa als diferents punts de concerts, el Ball del Micaco pels més grans i per a la joventut Un poeta en paro, Los Delincuentes i Ai, ai, ai, concerts seguits per força gent, però menys que la jornada anterior donat a haver de matinar la jornada següent.
Archivado en: Audiovisual | Etiquetas: Audiovisual, Crítica, Denuncia, documental, Fotografía, web
http://mediastorm.org/ és una plataforma virtual amb l’objectiu de difondre documentals de projectes socials que no es publiquen normalment per altres mitjans. La metodologia de la pàgina és ben senzilla. Al entrar a la pàgina se’ns ofereix diverses opcions a veure i al clicar a una d’aquestes s’obra un menú a dalt on podem escollir entre la varietat de temàtiques que hi ha. Aquesta gamma es va renovant amb el pas del temps, substituint uns reportatges per uns altres. Les peces fan una fusió entre el fotoperiodisme, la interactivitat, la animació d’àudio i vídeo i tot amb una bona dosis de compromís social. .
1976 és un fotomuntatge musical des del que viatgem per la quotidianitat de Cuba, un país on el comunisme l’ha inundat de propaganda i marginalitat. Vull destacar aquest vídeo ja que m’ha impactat que, en el mateix espai on podem veure documentals sobre la drogoaddicció, el tràfic il·legal de pells i altres temes menys impactants, trobem un videoclip utilitzat per a la difusió de la cançó de RJD2: 1976. Tot hi així no és un videoclip comú ja que en ell hi ha incorporat el rigor social que caracteritza la pàgina. Gracies al vídeo ens traslladem als barris de Cuba. Veiem com es mescla la més pura urbanització amb les terres del camp. Amb la ja típica felicitat cubana, els personatges del vídeo ens mostren la seva constant lluita per a viure dignament entre la marginalitat a la que viuen. El vídeo ens mostra aquesta fusió entre vida diària i lluita constant sense deixar de banda que estem a Cuba, seu de la manipulació política amb exagerat propagandisme. El més impactant de les imatges, però, són la capacitat de tridimencionalitat que tenen. T’absorbeixen d’una manera inexplicable i quant entres en una escena, aquesta canvia per complet amb una magnífica transició i et trobes envoltat per un altre espai.
Entre els personatges hi podem veure tant nens, treballadors de la construcció, camperols que suen per tirar endavant l’alimentació, la rutina diària de homes i dones que viuen als guetos o inclús una dona en el dia del seu casament. El color és infinitament perfecte. La perfecta medició de la llum, la intensitat de la tonalitat de colors i el contrast en el punt just fan que les imatges tinguin un encant inexpressable.
No és una obra impactant, no et fereix la sensibilitat, no et fa plorar, però s’ha de reconèixer el gran mèrit de crear una obra així, capaç de fer que puguis veure la peça una vegada redera d’una altre sense que això suposi cap tipus d’esgotament.
Com a conclusió dir que tot i estar integrat juntament amb la canço de 1976, la lletra parla sobre l’encant d’estabul (morena i amb ulls negres), però fàcilment es podria adaptar amb les imatges que veiem, a Cuba.
Mis fotógrafos favoritos:
Katie Baum
Sebastiao Salgado
Steve McCurry
Gaylen Morgan
Tom Chambers
Julie Blackman
